La foto de la semana 17-05-2015: "Pigmentos vegetales"


     Las antocianinas (del griego ἀνθός (anthos): ‘flor’ + κυανός (kyáneos): ‘azul’) son pigmentos hidrosolubles que se hallan en las vacuolas de las células vegetales y que otorgan el color rojo, púrpura o azul a las hojas, flores yfrutos.1 Desde el punto de vista químico, las antocianinas pertenecen al grupo de los flavonoides y songlucósidos de las antocianidinas, es decir, están constituidas por una molécula de antocianidina, que es laaglicona, a la que se le une un azúcar por medio de un enlace glucosídico. Sus funciones en las plantas son múltiples, desde la de protección de la radiación ultravioleta hasta la de atracción de insectos polinizadores.2
El término antocianina fue propuesto en 1835 por el farmacéutico alemán Ludwig Clamor Marquart (1804-1881) para describir el pigmento azul de la col lombarda (Brassica oleracea). En realidad, las antocianinas no sólo incluyen a los pigmentos azules de las plantas sino también a los rojos y violetas.3 2
El interés por los pigmentos antociánicos se ha intensificado recientemente debido a sus propiedades farmacológicas y terapéuticas. Por lo tanto, además de su papel funcionan como colorantes alimenticios, las antocianinas son agentes potenciales en la obtención de productos con valor agregado para el consumo humano.2
Artículo completo en http://es.wikipedia.org/wiki/Antocianina

Fotografía: Edurne Iza: Jarrón con gerberas (Datos de disparo: f/5.6 ;  ISO 100; iluminación de flash electrónico) 

Fuente:http://es.wikipedia.org/wiki/Antocianina

Puedes descargarte esta foto libremente. La única restricción es su venta y/o el uso lucrativo de la  misma. No olvides que   toda obra pertenece a su autor, haz un buen uso de ella.

Costa Brava



Fotografía: Edurne Iza: Costa Brava (Datos de disparo: f/16.0; 1/30; ISO 100)

Fuente: http://ca.wikipedia.org/wiki/Costa_Brava


"Costa brava" és, des de temps immemorial, una locució pròpia de gent de mar. En els medis mariners es deia i es diu "costa brava" de tota costa abrupta i rocosa, de característiques anàlogues a la costa de Mallorca a la gironina. El nom potser no té arrel popular, però és d'origen mariner que, a la costa catalana i en el segle dinovè, és una forma d'arrel popular.[1]
El terme Costa Brava, fou publicat inicialment al diari La Veu de Catalunya el 12 de setembre de 1908 pel poeta i escriptor Ferran Agulló i feia al·lusió a les cales i els pobles del Mediterrani situats en el litoral que va des de la desembocadura del riu Tordera, a Blanes, fins a Portbou, a la frontera amb França.
La popular denominació «Costa Brava» assignada al litoral gironí fou adoptada internacionalment en els anys de màxima esplendor del fenomen turístic i es va oficialitzar l'any 1965.
Però l'origen del nom és reculat i controvertit, atès que existeixen diverses versions no coincidents per determinar on hom batejà la Costa Brava, si a Blanes, a Sant Feliu de Guíxols o bé a Begur, ja que el baptisme oral sembla que s'havia produït unes setmanes abans, de boca del mateix Agulló, durant un menjar que congregà a diversos personatges notables de la política catalana com Cambó, Puig i Cadafalch i Durán i Ventosa.[2]
Una versió apunta que la inspiració li arribà a Ferran Agulló a dalt del turó de l'ermita de Sant Elm, a Sant Feliu de Guíxols, i hom dóna com a fites limítrofes el castellar guixolenc i la població de Tossa. El 29 de setembre 1963, al promontori de l'Ermitatge de Sant Elm a Sant Feliu de Guíxols l'Ajuntament ofrenà un monument al mateix lloc on Ferran Agulló hauria tingut la intuïció de batejar la costa. Així, al mirador de Sant Elm de Sant Feliu s'hi alça un monòlit que diu: «Des d'aquesta trona de Sant Elm, Ferran Agulló intuí la idea de batejar la Costa Brava. La ciutat de Sant Feliu de Guíxols li ofrena avui, 29 de setembre de 1963, aquesta recordança.»
D'altra banda, al llarg del temps s'han conegut diferents versions, això sí, sempre amb Ferran Agulló com a protagonista. Hom ha comentat, tanmateix, que Agulló batejava la Costa Brava l'any 1908, i que en aquella originària ocasió no fixava cap limitació geogràfica, és a dir, la situava just en el context de la costa gironina: des del cap de Creus, continuant pel Port de la Selva, fins a Banyuls. Tot i això, en la seva carta oberta a Lluís Duran i Ventosa, publicada a la Veu de Catalunya el 12 de setembre de 1908, hi escrigué, textualment: "Era dalt d'un espadat feréstec, que baixa al mar, en terratrèmol de roques, per atzavares verdes i fonolls d'or. En son cim unes ruïnes d'un antic convent li donen to llegendari; a llevant, una esplèndida decoració de caps i roques, puntes i freus, penyalars i cales, fins a les fantàstiques muntanyes de Tossa, esborrallades de boscúries, corprenen l'entusiasta admirador de la nostra Costa; a garbí la plàcida corba de les platges de Blanes i s'Abanell, fins a la punta de la Tordera, separades per un illot rocós que un istme ha ajuntat a la terra, reposa la mirada i l'enteniment, eixelebrats per l'espectacle de la costa brava; per la banda de terra, en grandiós amfiteatre, les serres de Pineda, Orsavinyà, Palafolls, el Montnegre, i més enllà el Montseny, prenen tots els colors de l'arc de sant Martí: són verdes, violades, blaves, grogues, i després van esvaint-se; esvaint-se, en l'ombra de la nit, com si es fonguessin", fet que situaria l'origen d'aquest nom a l'antic convent de caputxins de Blanes.[3]
L'escriptor Josep Pla discrepava d'aquestes versions i n'apuntà una altra: Ferran Agulló hauria anomenat per primera vegada «Costa Brava» el litoral gironí des del menjador d'El Paradís, que era la casa que tenia Bonaventura Sabater a la platja de Fornells, a Begur, i hauria estat en el transcurs d'un brindis electoral al qual assistia el prohom de la Lliga Francesc Cambó. De fet, Joan Ventosa i Calvell, en una carta adreçada el 1956 al lloretenc Esteve Fàbregas, i que aquest publicaria en el seu llibre "Vint anys de turisme a la Costa Brava", no podia recordar amb exactitud, cinquanta anys després, de la gestació precisa de la idea: «De totes maneres, crec que es pot afirmar sense desfigurar els fets que la denominació de Costa Brava, aplicada a la costa catalana que va des del Tordera fins a França, va sortir de la nostra colla, formada per en Cambó, en Duran (i Ventosa), l'Agulló, en Puig i Cadafalch, en Llussà, en Pere Rahola, per mí i per alguns altres. Sense que ho pugui afirmar de manera rotunda, crec que realment, en una de les nostres excursions, trobant-nos a Begur, a la finca denominada Paradís que en la platja de Fornells tenia el nostre amic Ventura Sabater, va tenir lloc la conversa en la qual es va batejar amb el nom de Costa Brava.
Joaquim Ciuró, des de les pàgines de la revista de Tossa de Mar Turissa, l'any 1966, corrobora la tesi de Pla, i li fa costat el poeta castellà Lope Mateo, autor d'un article publicat a La Vanguardia intitulat «Un bautizo geográfico.»
Lluís Anglès escriu, el 29 de desembre de 1956, en una Carta al Director de "Destino" que Agulló, en preguntar-li ell mateix d'on havia tret la denominació "Costa Brava", va confessar no recordar-ho. "Possiblement -va dir- l'havia llegit en alguna banda i em ballava pel cervell; potser em va ajudar a suggerir-me-la la similitud fonètica de la traducció catalana de la Côte d'Azur..."
En oposició a aquesta teoria, Joaquim Pla i Cargol, en la seva obra editada a Girona l'any 1960, "Biografías gerundenses", escriu: «Dícese que Agulló dió el nombre de Costa Brava al litoral de la provincia gerundense al contemplar des de l'ermita de Sant Telm, en Sant Feliu de Guíxols, el sector de la costa acantilada des de Guíxols a Tossa.»

Fotografía: Edurne Iza: Costa Brava (Datos de disparo: f/16.0; 1/30; ISO 100)

Fuente: http://ca.wikipedia.org/wiki/Costa_Brava

Puedes descargarte esta foto libremente. La única restricción es su venta y/o el uso lucrativo de la  misma. No olvides que   toda obra pertenece a su autor, haz un buen uso de ella.

La Foto de la semana 03-05-2015: "Día de la madre"



Homenaje a las madres. Las que lo dieron todo por sus hijos y las que lo siguen dando,
Maite zaitugu ama                                                                                                                              Edurne y Onintza


Fotografía: Edurne Iza "Edurne Iza Amutxastegi año 1993"

La Foto de la semana 26-04-2015: "Por los pelos"


Era un perro pequeño. Con el pelaje blanco y varias áreas negras en algunas zonas de su cuerpo. Hubiera preferido llamarse Golfo, Beethoven, Pluto o Lassie, pero tuvo que conformarse con Manchas. Ese era el nombre grabado en la placa que colgaba de su cuello. No era una mascota cinematográfica, ni sería recordado por millones de niños y adultos, sin embargo, Manchas estaba a punto de salvar a la humanidad, desde el anonimato de sus veinte centímetros de estatura y su nombre de andar por casa. Miguel había camuflado en su collar un microchip que contenía los códigos de bloqueo de todas las centrales de gas del país. Consiguió esconderlo justo antes de que una bala de 9 milímetros atravesara su sien. Manchas tenía que entregar el chip en la embajada antes de que cayera en manos de los asesinos que pretendían mezclar una sustancia tóxica con el gas ciudad y distribuirla a través de las tuberías a los hogares de millones de personas que quedarían fulminadas en cuanto encendieran sus radiadores, el agua caliente o el fuego para cocinar. Miguel cayó al suelo y su cabeza se rodeó rápidamente de un enorme charco de sangre. Manchas corrió escaleras abajo, tan rápido como sus diminutas pero ágiles patitas le permitían. En pocos instantes, los asesinos reconocieron la situación. En el silencio de una tarde de domingo se oyó retumbar entre las paredes de las desiertas calles ¡A por el perro! ¡Lo tiene el perro!. 
Manchas continuó corriendo, salió del laberinto de callejas del casco antiguo, cruzó una de las plazas más grandes de la ciudad donde por poco cae aplastado bajo las ruedas de un turista que paseaba en bibicleta. Casi no podía respirar pero continuó corriendo. Podía escuchar los gritos amenazadores de sus perseguidores, pero estaba muy cerca, divisó a tan sólo unos metros los brillantes barrotes de acero con adornos dorados de las rejas de la embajada. No quedaba tiempo, Manchas tomó impulso en sus patas traseras y en un último y desesperado esfuerzo saltó por encima de la verja. Las afiladas puntas de los barrotes rasgaron su barriga al tiempo que a lo lejos oía salvar los disparos de sus perseguidores en un último intento por detenerle. La guardia de la embajada que le esperaba salió a su encuentro en el patio trasero. Recuperaron el chip de su collar, transmitieron los datos a las centrales para asegurar que los conductos de la ciudad estaban a salvo y trasladaron a Manchas al interior del edificio. Tenía varios cortes en la panza por los rasguños de los barrotes y una bala había rozado su costado izquierdo por donde sangraba abundantemente, pero nada que hiciera temer por su vida. Manchas había salvado el futuro de la humanidad. Aquel pequeño perrillo con nombre de andar por casa, descansaba con la satisfacción del deber cumplido. Una vez sus heridas estuvieron vendadas, lo colocaron en una pulida cesta para que durmiera un rato. Manchas apoyó la cabeza en los almohadones y resoplando pensó ¡Por los pelos!.



Fotografía: Edurne Iza: Black White photography series (Datos de disparo: f/8.0; 1/20; ISO 100)

Texto: Onintza Otamendi Iza

Puedes descargarte esta foto libremente. La única restricción es su venta y/o el uso lucrativo de la  misma. No olvides que   toda obra pertenece a su autor, haz un buen uso de ella.